L esquerra avui: de la ideologia al compromís amb la realitat


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "L esquerra avui: de la ideologia al compromís amb la realitat"

Transcripción

1 L esquerra avui: de la ideologia al compromís amb la realitat Francesc Codina* VISTA PRÈVIA La historiografia considera que el segle XXI comença amb la fi de la Guerra Freda i l inici d un món sense blocs. Així, la caiguda del mur de Berlín el 1989 i l enfonsament de la URSS el 1991 s erigeixen com a fites fundacionals de l era de la globalització. Un nou món que no pot ser interpretat amb les idees del passat. Per això a l esquerra li cal deslliurar-se dels vells dogmes de fe que li donaven respostes fa vint anys, però que a dia d avui s allunyen de la realitat que ens envolta. Una esquerra sense manilles que torni a escoltar la seva gent. D uns anys ençà, discursejar sobre la crisi de l esquerra i la seva necessària renovació deu ser un dels exercicis intel lectuals més practicats a l Europa occidental. Probablement, també deu ser un dels més estèrils, vistos els resultats. Inevitablement, les reflexions que segueixen s inscriuen en aquesta línia de discurs, però no pretenen fer cap diagnòstic detallat dels mals de l esquerra ni, encara menys, prescriure cap remei salvador. Tan sols es proposen assenyalar algunes qüestions que, des del punt de vista de l autor d aquest text, són essencials a l hora d entendre les dificultats que té avui l esquerra per a resituarse en la societat actual i donar resposta als problemes i a les aspiracions de les persones i els col lectius que constitueixen, o haurien de constituir, la seva base social i electoral. No es tracta, però, de reflexions descontextualitzades, sinó que parteixen en gran part de l observació de la realitat catalana. Al capdavall, la realitat social i nacional més pròxima és la que ens confereix una singularitat determinada i, per aquesta mateixa raó, una pers- * Director del Departament de Filologia de la Universitat de Vic TARDOR 2009 EINES 39

2 El reformisme social més moderat queda tocat amb la caiguda del bloc soviètic, perquè ja no podia ser justificat com un antídot contra la temptació revolucionària pectiva original. Sostreure s als elements de reflexió que aporta el nostre context immediat fóra tan desencaminat com ignorar les aportacions que ens vénen d altres àmbits més distants. És indubtable que el factor que més ha influït en la situació present de l esquerra és la crisi definitiva del model ideal de societat que històricament havia propugnat: la societat socialista. Malgrat les diferències existents entre els diversos corrents comunistes, socialistes i socialdemòcrates pel que fa al grau d acceptació de les regles de joc de la democràcia liberal, les dues grans tendències majoritàries de l esquerra occidental coincidien en el fet bàsic que, en un termini més o menys llarg, el seu objectiu era transformar la societat en un sentit socialista. Fos per una via reformista forta, per una via reformista gradual o per una via de caire rupturista o revolucionari, la fita a la qual calia arribar era ben clara. El sistema econòmic i social sorgit del desenvolupament del capitalisme havia de ser substituït per un sistema alternatiu, el socialisme, basat en la propietat col lectiva dels mitjans de producció i una economia políticament planificada que satisfés les necessitats considerades socialment prioritàries. Òbviament, aquesta formulació admetia molts matisos, des de les opcions partidàries d un model rígid, extremament centralitzat, autoritari, dirigit per un Estat fort controlat per un partit únic, que deixava un espai molt petit al mercat, a la iniciativa privada i a la llibertat individual, fins als partidaris de models oberts, democràtics i descentra- 40 EINES TARDOR 2009

3 Avui la funció bàsica de l esquerra no és transformar la societat, sinó corregir els desajustaments provocats pel sistema mitjançant el perfeccionament de l Estat del benestar litzats, que deixaven un marge molt ampli al mercat, a la iniciativa privada i, en general, a la llibertat i a l autonomia dels individus en tots els àmbits, especialment en el polític i el cultural. Els partidaris de les opcions més rígides i estatistes d Estat de socialisme han tendit a emmirallar-se en els diversos règims sorgits dels processos revolucionaris del segle XX: la revolució soviètica primer; la revolució xinesa després; o la Cuba castrista més recentment. Per contra, els partidaris de models de socialisme oberts i democràtics s han mostrat sempre crítics i escèptics davant aquests experiments de «socialisme real» que, sense excepcions, s han encarnat en règims de tall totalitari o, si més no, autoritari, que han triomfat exclusivament en contextos molt distants dels països occidentals més industrialitzats, amb un nivell de progrés material i econòmic, una estructura social i una tradició política i cultural que tenien molt poc a veure amb la nostra realitat. Cal dir que, tradicionalment, l esquerra catalana s havia decantat de forma majoritària per aquest segon model, i que ho havia fet en bona mesura a favor de les seves variants més obertes alguns potser fins i tot dirien més moderades o reformistes. La Unió Socialista de Catalunya, els sectors socialitzants que es van aplegar a Esquerra Republicana de Catalunya els anys trenta, el Moviment Socialista de Catalunya impulsat després de la Guerra Civil ( ) per Josep Pallach ( ), el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista d Alliberament Nacional, si més no en els seus orígens, estan enquadrats en aquesta tendència que podríem qualificar d antiautoritària i que, majoritàriament, propugnava un procés gradual de construcció d una nova societat. La Dictadura Franquista ( ) i la Guerra Freda ( ) van propiciar que a partir de la dècada de 1950 les tendències més autoritàries acabessin guanyant la supremacia al si de l esquerra catalana. És precisament aquest context històric tan singular el principal factor que explica que el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) aleshores molt supeditat orgànicament i políticament a un Partido Comunista de España que gaudia del suport logístic del bloc soviètic esdevingués a partir de la dècada de 1960 la força principal de l esquerra catalana i del conjunt de l oposició antifranquista. Tanmateix, s ha de fer constar que en els darrers anys de la dictadura aquest partit va experimentar una remarcable evolució que el va aproximar a les posicions dels comunistes italians. L anomenat «eurocomunisme», en el fons, no era res més que un intent de superar el comunisme autoritari de matriu soviètica, i tenia la seva arrel més profunda en l adaptació crítica del leninisme a la realitat europea que Antonio Gramsci ( ) havia dut a terme a la dècada de Això no obstant, totes les temptatives de reformar el comunisme van fracassar estrepitosament. El 1968 la primavera de Praga va ser esclafada pels tancs russos. I als anys vuitanta el procés reformista de la Unió de Repú- TARDOR 2009 EINES 41

4 Hi ha molt poca gent que es vulgui veure a si mateixa com a feble o que hi vulgui ser tractada. La majoria es considera amb capacitació i qualitats per espavilar-se bliques Socialistes Soviètiques (URSS) iniciat per Mikhaïl Gorbatxov (1931) va fer saltar totes les contradiccions del sistema. El socialisme real va morir de manera traumàtica. Aquells qui a dins i a fora dels estats socialistes confiaven en la seva evolució progressiva vers un règim políticament més obert, però que conservés les bases econòmiques del sistema, van quedar amargament desautoritzats per la història. Aquesta crisi, però, no va afectar només els partits comunistes que havien estat defensors d aquest model de socialisme, sinó que va fer trontollar el conjunt de l esquerra. No solament va col lapsar el socialisme real, sinó també els socialismes ideals. Fins i tot el reformisme social més moderat va quedar tocat, perquè d ara endavant ja no podia ser justificat com un antídot contra la temptació revolucionària. D aleshores ençà l economia capitalista s ha erigit en l únic model considerat viable, i els seus defensors més radicals l han arribada a presentar com l únic sistema que s avé amb la naturalesa humana. Inexorablement, la caiguda dels règims socialistes de la URSS i dels països de l est d Europa també va comportar la crisi de la ideologia que havia estat la gran base teòrica de l esquerra. El marxisme en totes les seves variants, que des de mitjan segle XIX havia pronosticat la victòria ineluctable del socialisme i que a partir de la segona meitat del segle XX havia esdevingut la tendència ideològica dominant entre la intel lectualitat europea, de cop i volta va perdre la seva enorme capacitat de convicció i de fascinació. Com a resultat d aquest col lapse fàctic i teòric, l esquerra majoritària va perdre la fe en la utopia d una societat radicalment més justa. D altra banda, una gran quantitat d ideòlegs conservadors van iniciar una ofensiva, que encara dura, encaminada a qüestionar la mateixa existència de l esquerra. La seva línia d argumentació és simple, però potent. Sostenen que, tal com ha posat en evidència el procés accelerat de globalització, actualment només és viable un únic model econòmic i social, basat en el mercat, el creixement constant i la recerca del benefici individual. La línia de desenvolupament econòmic que segueix la Xina capitalista d avui, paradoxalment imposada pel partit comunista hereu de Mao Zedong ( ), en seria una de les proves més sorprenents i irrefutables. En el context present, aquests ideòlegs no es cansen de repetir que ja no té cap sentit mantenir la divisió entre dretes i esquerres. Davant aquest qüestionament de la seva raó de ser, en general l esquerra ha adoptat una actitud defensiva. El sistema capitalista ja no és qüestionat de manera radical, perquè s admet que els seus fonaments econòmics no tenen alternativa. Però com que, malgrat la seva eficiència global reconeguda, aquest sistema inevitablement genera desigualtats i marginació, l esquerra argumenta que cal que els poders públics democràtics en pal liïn els efectes negatius mitjançant un conjunt de polítiques socials, educatives, sanitàries... Es tractaria, per tant, de mantenir i enfortir l estat del benestar, cada dia més amena- 42 EINES TARDOR 2009

5 El més important, des de l òptica de les noves classes populars, és que els governants garanteixin el que es podria anomenar l eficiència social del sistema econòmic çat per les ideologies neoliberals i les forces de dretes. Aquesta és, doncs, avui la funció bàsica que s atribueix l esquerra arreu d Europa, la seva veritable raó de ser: no pas la transformació de la societat, sinó la defensa dels febles i la correcció dels desajustaments socials provocats pel sistema mitjançant el manteniment i el perfeccionament de l estat del benestar. Fins i tot avui, enmig de la profunda crisi econòmica en què estem immergits, provocada per l esclat de les bombolles de l economia especulativa, es pot constatar que l esquerra no té cap més resposta que la distingeixi de la dreta. Igual que les forces conservadores, l esquerra ha propugnat que des de l Estat calia auxiliar el sistema financer, per tal d evitar un col lapse general de l economia. Un auxili que ha consistit a injectar-hi grans quantitats de diner públic, a canvi tan sols d unes poques contrapartides més aviat simbòliques, com ara posar un topall a les retribucions dels grans executius. En això Barack Obama (1961), Gordon Brown (1951) i José Luis Rodríguez Zapatero (1960) coincideixen sense gaires matisos amb la política de Angela Merkel (1954), Nicolas Sarkozy (1955) i Silvio Berlusconi (1936). En allò que l esquerra es distingeix de la dreta és únicament en l èmfasi que posa en l enfortiment i l aprofundiment de les polítiques socials. Aquest darrer punt connecta amb un altre aspecte especialment rellevant de la crisi de l esquerra majoritària tradicional, que té a veure amb la manera com l esquerra concep el subjecte social al qual adreça la seva oferta programàtica. Abans l esquerra s erigia en representant de la classe obrera i, per extensió, del poble treballador, les classes populars i les classes mitjanes baixes. Les forces d esquerra es presentaven com els defensors dels interessos d aquests sectors. En els darrers anys, però, l estructura econòmica i l estructura social s han transformat profundament. La base social de l esquerra no ha pas desaparegut, però s ha diversificat enormement. El treball estrictament manual o mecànic, que abans ocupava grans contingents de població, ha perdut terreny enfront de les tasques que exigeixen un nivell de formació cultural més elevat. Tot i que el grup social dels assalariats avui és altíssim i majoritàriament està format per persones amb retribucions baixes, la mentalitat de la majoria d aquests assalariats ha canviat radicalment. D altra banda, la imatge que tenen d ells mateixos no té res a veure amb la imatge que tenien de la seva condició els proletaris de 40 anys enrere. Potser amb un exemple s entendrà més bé la magnitud d aquest canvi. En les primeres eleccions el PSUC va treure un cartell de propaganda en què es veia un obrer amb les mans esteses i una cara patètica, de pobre desemparat. La llegenda de sota, en castellà, deia: Mis manos, mi capital. Aleshores tothom va valorar aquest cartell com un element de propaganda altament eficaç, perquè identificava la base social del PSUC, oferia una imatge TARDOR 2009 EINES 43

6 A gairebé ningú li agrada que l Estat li doni un ajut pel lloguer d un habitatge. El que vol és que la política econòmica garanteixi que els pisos estiguin a l abast d una economia familiar mitjana en què el destinatari es podia reconèixer i presentava el partit com l instrument idoni per a la defensa dels seus interessos. Avui, en canvi, si un partit d esquerra fes servir aquella imatge i aquell eslògan aconseguiria recollir més rebuigs que no pas adhesions. La majoria dels assalariats d avui probablement no s identificaria amb la figura d un pobre desemparat que s ha de refiar de la tutela d un partit de classe. D altra banda, avui molt pocs assalariats considerarien que l únic capital de què disposen és la força dels seus braços; ben altrament, la majoria exhibiria algun títol o certificat amb la finalitat d acreditar determinades competències i coneixements que els fan aptes per a un treball d una certa complexitat. És a dir, avui hi ha molt poca gent, sobretot entre les noves generacions, que es vulgui veure a si mateixa com a feble o que hi vulgui ser tractada. La majoria es considera amb capacitació i qualitats per espavilar-se. Per això reclamen, prioritàriament, que els polítics facin funcionar l economia, més que no pas que els socorrin amb mesures pal liatives. És precisament per aquest motiu que no els acaba d engrescar ni de convèncer l assistencialisme sistemàtic que propugna l esquerra, encara amb més èmfasi davant la crisi actual. Entenguem-nos: no és pas que l assistencialisme sigui rebutjat. Al contrari, un grau superior de seguretat, un període més llarg de cobrament del subsidi d atur, unes prestacions sanitàries millors o la gratuïtat del material escolar, per posar uns exemples, sempre seran propostes benvingudes pel gros de la base social de l esquerra. Però tot això no és suficient. El més important, des de l òptica de les noves classes populars, és que els governants garanteixin el que es podria anomenar l eficiència social del sistema econòmic. És a dir, allò que exigeixen, tal com posen de relleu moltes enquestes, és que el model productiu funcioni raonablement bé, de manera que hi puguin trobar un lloc de treball adequat, d acord amb la seva formació, remunerat amb un sou just, que els permeti de pagar-se la casa, l alimentació, l educació, l oci, els viatges de turisme... Concretem-ho amb un exemple. A priori gairebé ningú no voldria que l Estat li hagués de proporcionar un ajut per a pagar-se el lloguer d un habitatge normalet que, per culpa de l especulació, estigués per damunt de les possibilitats del que guanya una família mitjana. El que, en canvi, sí que voldria a priori una majoria de la població és que la política econòmica general garantís que el lloguer o el preu de compra dels pisos normalets estiguessin a l abast d una economia familiar sostinguda per un parell de sous també normalets. Amb tot el que s ha dit fins ara es vol fer veure que l esquerra no convencerà el gros de la seva base social només amb promeses contínues de política assistencialista impulsades des de l administració a còpia d increments pressupostaris elevats. Aquesta mena de recepta que tant agrada a alguns, consistent a prescriure davant de cada crisi, o de cada nou problema que sorgeix, més 44 EINES TARDOR 2009

7 La recepta de prescriure davant de cada crisi més ajuts públics, és a dir, més despesa pública a costa, si cal, de més dèficit públic, és senzillament suïcida, justament perquè és insostenible ajuts públics, és a dir, més despesa pública a costa, si cal, de més dèficit públic, és senzillament suïcida, justament perquè és insostenible. Si aquest remei es dugués a la pràctica en la mateixa mesura en què certs líders de l esquerra el propugnen, a la llarga buidaria les arques públiques i obligaria a destinar gran part dels recursos a pagar un deute creixent, de manera que acabaria limitant molt el marge de maniobra de l administració i s hipotecaria així la política social a llarg termini. Això, avui ho veu gairebé tothom, excepte alguns destacats dirigents de certs partits d esquerra. Així doncs, l esquerra, si vol millorar la credibilitat del seu discurs, cal que, a més d insistir en l aprofundiment de les polítiques socials absolutament necessàries, es preocupi de garantir l eficiència social de l economia. I avui, als països avançats en general i als Països Catalans en concret, això passa per impulsar un nou model econòmic basat en l economia productiva i el coneixement, que superi el model obsolet que s ha privilegiat els darrers anys, que a casa nostra ha tingut com a motor l especulació immobiliària. Ara bé, aquest nou model econòmic i social no es pot impulsar per decret. Necessita una base humana preparada, que comparteixi aquest projecte: uns sectors socials actius, constituïts per empresaris innovadors, professionals competents, treballadors ben formats i funcionaris eficients, decidits a tirar-lo endavant. Una esquerra amb plantejaments renovadors hauria de connectar amb la sensibilitat, els valors, les aspiracions, les pràctiques i els objectius d aquests sectors socials innovadors. Més i tot: hauria d estimular-los. Però, lamentablement, molt sovint les forces polítiques, tant d esquerra com de dreta, tendeixen a desconfiar dels sectors socials més dinàmics i amb més capacitat d iniciativa, perquè consideren que són massa independents i incontrolables; i en canvi moltes vegades prefereixen afavorir els sectors socials més immobilistes, perquè aquests accepten de bon grat les servituds pròpies d una relació de tipus clientelar entre administradors i administrats, en què als beneficiaris de les diferents polítiques públiques no se ls exigeix un retorn social eficient, sinó una compensació en forma de suport polític a la força governant que els ha afavorit. Per tal d avançar cap a uns nous plantejaments programàtics i una nova pràctica política en sintonia amb aquesta nova base social, caldrà que l esquerra s alliberi de moltes inèrcies ideològiques que ara per ara la mantenen en una situació de bloqueig. Per més que l evolució històrica els hagi desmentit de manera inapel lable, molts dels vells dogmes i principis de la vella esquerra de tradició marxista i autoritària encara subsisteixen i, de manera soterrada o declarada, sovint paralitzen l acció política de l esquerra d avui. Així, per exemple, el prejudici que la propietat privada és per naturalesa sempre negativa és el principal factor que explica les dificultats amb què ha ensopegat Esquerra a l hora de convèncer els socis del govern de la Generalitat de la necessitat d aprovar una TARDOR 2009 EINES 45

8 En el marc català, la força política que a priori està en millors condicions per liderar el procés de renovació de les forces d esquerra és Esquerra Republicana de Catalunya rebaixa substancial de l impost de successions, un impost socialment injust que actualment suporten bàsicament les classes mitjanes baixes. Es podria adduir també l exemple de la Llei d educació de Catalunya, que va tirar endavant malgrat el vot en contra d ICV-EUiA, justificat des d una concepció rígida i estatista de l ensenyament públic. En el marc català, la força política que a priori està en millors condicions per liderar aquest procés de renovació de les forces d esquerra és Esquerra Republicana de Catalunya. Per dues raons bàsiques. En primer lloc, perquè és una força sobirana i independent, a diferència del PSC, que per desgràcia està orgànicament i políticament supeditat al PSOE. Aquesta independència d entrada proporciona a Esquerra una llibertat d anàlisi que li hauria de permetre adequar els seus plantejaments a la realitat social catalana, sense interferències alienes. La segona raó que justifica que Esquerra pugui ser considerada com la força política idònia per a encapçalar la renovació de l esquerra s ha de cercar en el seu propi codi genètic. El fet que no provingui de la tradició comunista, i que en cap moment històric no hagi estat còmplice de règims autoritaris ni tampoc defensora de plantejaments dogmàtics, l hauria de fer immune a la fossilització ideològica i li hauria de donar una llibertat de pensament gairebé sense límits. Ara bé, això només és el punt de partida. Si Esquerra vol liderar aquesta necessària renovació, haurà de ser valenta i s haurà d arriscar. Per començar, no s hauria de deixar acomplexar. Durant molts anys les forces d esquerra de tradició autoritària i estatalista han negat a Esquerra el pa i la sal, i han posat reiteradament en dubte el seu caràcter progressista. Després de l experiència de dos governs d esquerra a la Generalitat, que han estat possibles només gràcies als resultats electorals d Esquerra i a la política de pactes d Esquerra, aquest qüestionament ja no es pot tornar a plantejar. Ara, a la segona dècada del segle XXI, allò que ha de ser qüestionat és una cosa ben diferent. S ha de qüestionar i s ha de superar la fossilització dogmàtica d una certa esquerra, la supeditació a forces d àmbit espanyol d una certa esquerra, les pràctiques clientelars d una certa esquerra, els discursos tòpics característics d una certa esquerra, l assistencialisme sistemàtic i ineficient propugnat per una certa esquerra Dintre del camp de l esquerra, l independentisme no hauria de ser l únic tret distintiu d Esquerra. També ho haurien de ser els objectius, el discurs, el programa, els valors, el model de partit i la pràctica quotidiana. Superar esquemes interpretatius caducs i comprometre s amb la realitat, això és el que pertocaria de fer avui a una veritable esquerra nacional. 46 EINES TARDOR 2009

Sitemap